Al primer cop d’ull et vaig estimar; tenies la força i la determinació però també la necessitat costant de carícies. Com un enamorat no correspost els meus sentiments anaven des de la joia a la desesperança i de l’amor profund a la malencolia. Em delia per acaronar-te, estrènyer el meu cos contra el teu amb cura per poder demostrar-te tot allò que amb paraules no podia... o pensava que no t’arribava. Volia cantar-te, olorar-te, besar-te... vaig conèixer la gelosia envers aquells que et podien complaure, mentre a mi només se’m permetia contemplar-te de lluny i no era bastant... i encara era un regal el poc que tenia.
Així com allargava el dia el meu amor creixia i s’afermava, deixant una empremta indeleble que tampoc no vull esborrar, que anhele m’acompanye per sentir-te a prop meu. Perquè com un amor d’estiu, acabant setembre, vas marxar, i contracor et vaig haver d’acomiadar, amb tristor i amb la por de si et sabies tant estimada.
Passat el temps em conforta creure que si ho vas sentir, encara que no vaig poder cantar-te, olorar-te, besar-te ni estrènyer contra el meu cos, em sembla que vas conèixer el meu amor, ferm i valent. Que per amor et vaig deixar anar, que per amor et tinc present, que per amor t’estic parlant ara...
