Després de l’espera, llarga… les rialles nervioses pel camí, perquè ja saps on vas. Que et descol·loca que el dolor no siga tan profund. El dolor... quan finalment arriba, que arriba, de dins, amb violència, que l’esperes, que te’n vols desfer... creus que no estàs preparada i que no ho duràs avant, però ho fas! Amarada de suor t’agafes amb força al cos que t’abraça i t’acarona en el punt més àlgid. Sempre defugint les carícies, ara les necessites. Et sents forta, et sents defallir i encara queda el millor... un fum de sentiments i sensacions totes ben contradictòries s’amuntonen. Et sents oberta en canal i de sobte... quina tranquil·litat, quin descans! El primer pensament, encara et fa gràcia: ara em fumaria un cigarro!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada